Copio:
Existe otro país, prácticamente desconocido para el resto del mundo, que, técnicamente al menos, merece también esa denominación. Se trata de la minúscula República de Goust, un pequeño enclave en los Pirineos, a 24 kilómetros de la frontera hispanofrancesa, que pertenece a Francia, y sin embargo oficialmente nunca ha sido anexionado al país galo.
Si SIngapur es una ciudad estado, Goust sobrepasa con creces esa denominación. Es una aldea estado. Con una superficie de dos kilómetros cuadrados y medio, y una población que rara vez llegó al centenar y medio de personas, es uno de los países más pequeños que jamás ha existido. La localidad funcionó de manera autosuficiente, dedicado a la agricultura y la ganadería, por lo menos desde el siglo XIV. Y en 1648 (año en el que se firmó la Paz de los Pirineos) su independencia fue reconocida por España y Francia. La minúscula república carecía de un Estado merecedor de tal nombre, puesto que los habitantes no pagaban impuestos, ni necesitaban, por tanto, funcionarios. Nueve familias componían la totalidad de la población del país, gobernado únicamente por un consejo de doce ancianos (la longevidad en el pueblo/país parece ser proverbial).
A finales del siglo XIX la población no llegaba a las setenta personas (sin duda, el país menos poblado del mundo), casi todos ellos parientes con diversos grados de consanguineidad. Este consejo de ancianos decidía sobre todos los asuntos y disputas en el país, incluídas las solicitudes de boda. El pueblo y el país son tan pequeños que carecían de un sacerdote en nómina, por lo que para celebrar bodas, bautizos y funerales la población al completo tenía que trasladarse a la vecina población de Laruns. Con las bodas y bautizos no había problema, porque los novios pueden caminar (normalmente) y a los bebés es fácil llevarles, pero a la hora de enterrar a alguien los cinco montañosos kilómetros podían hacerse algo largos cargando un ataúd, así que los goustenses (gentilicio que acabo de inventarme) procedían a empaquetar al finado en un ataúd y a lanzarlos a ambos ladera abajo hasta Laruns, donde finalmente el alma del vecino podría encontrar descanso eterno, y todo eso.
Actualmente Goust es una pedanía que pertenece a la Comuna de Laruns, que abarca, además del pueblo homónimo y Goust, todas las pequeñas aldeas del Valle de Ossau. En teoría, Goust nunca ha renunciado a su soberanía, y no existe ningún documento oficial sobre la anexión del país a Francia, por lo que la soberanía de París sobre el pueblo, en teoría, ya digo, es sólo de facto.
Per saber mes:: http://fronterasblog.wordpress.com/
I com sempre, vaig fer anar la premissa de:
-Ho he de conèixer per mi mateix.
Envio uns quants mails per veure si algú s'apunta.
Al final, com ja va sent habitual en les ultimes sortides que fem, nomes vam anar el Triki amb la seva infatigable Triumph Bonneville Amèrica la meva V strom i jo.
Moto la Bonneville, gens apropiada per aquest tipus d'excursions, per la seva falta de protecció aerodinàmica, i els seus brillants cromats mes pensats per lluïr-los tot passejant per qualsevol bulevar, davant de les terrasses dels bars.
Però aquesta moto a anat a parar a mans d' un Motero-motero i la pobra no para ni un sol cap de setmana.
Aquesta es la ruta a fer:
Ver mapa más grande
Quedem a les 9,30h del matí a la benzinera de les Basses a les afores de Lleida amb direcció a Osca.
Sortim mes tard de lo que el sentit comú aconsella ja que la ruta es llarga i no ens fa cap gracia que s'ens faci de nit estant encara pels Pirineus.Però és que la nit passada es va allargar un mica massa.
 |
| Sortida desde el parador de les Basses |
Arribo al lloc acordat just a l'hora, el Triki ja esta dintre del bar, ens saludem i esperem deu minuts a que arribi un altre company que al final no acudeix.
Sortim direcció Binéfar, tot va be, enfilem la nova autovia A-23 que de seguida, a la Cerdera, torna a ser la N-240.
Ens desviem en busca de la A-133 per tal de fer unes quantes curves, la carretera és força divertida, la cosa s'anima.
Desprès canviem a la A-138 deixem a la nostra esquerra, Barbastre, capital del Somontano.
Des de la mitat de El Embalse del Grado ens acompanya una densa boira.
La temperatura baixa en picat, la carretera esta molt molla. Però a mi m'agrada.
No se si deu de ser per ser del pla de Lleida, però hem sento molt a gust conduint amb boira.
Aquest sentiment de soledat que dona la falta de visió, acompanyat per la suavitat que has de portar en la conducció a causa de lo lliscant del ferm, com si ballessis amb la moto a só que toca la carretera amb els seus instruments, les curves.
M'aixoplugo darrera la generosa pantalla de la Strom per tal d'evitar en lo possible el fred.
Gairebé sense adonar-me hem trobo a Ainsa.
Em paro davant un comerç que hi ha desprès de passar el pont que travessa el riu Ara, mentre espero a que el Triki arribi ja que com m'ha dit llavors s'ha parat per tal de posar-se el guants dobles d'hivern.
Mentre l'espero entro dintre el comerç per comprar una mica d'aigua, pa, i un fuet. Per si ens entra gana durant el camí.
Ens reagrupem i enfilem la N-260 i desprès de travessar,Boltaña, Fiscal arribem a Broto.
La temperatura torna a ser agradable, ja no hi ha boira, la carretera es torna revirada i agradable de conduir.
L'idea que portem és la de fer un bon esmorzar per tal de no tenir que dinar a França, que com tots sabem és mes car que fer-ho en aquest costat de la frontera.
Gairebé tots el restaurants estan tancats, entrem en un bar i ens diuen que nomes ens faran bocates freds.
No ens agrada la situació i decidim que ja que son les 11,45h si tirem fins prop de la frontera ja serà poc mes o menys l'hora de dinar.
Seguim per la N-260 fins a Biescas desprès de travessar el túnel de Contefablo.
Després de Biescas cap a la A-136 sempre rumb al Nord.
Finalment parem al poble de Sallent de Gallego i deprés de recórrer gairebé tots el restaurants on, ho estaven tancats per vacances, o estaven plens, ja que tot i ser tot just la una del migdia, no contavem en que els francesos dinen més aviat que nosaltres.
Finalment trobem lloc al restaurant El Rincon de Mariano.
Un establiment del tot recomanable on el menú amb plats elaborats amb productes del país costa 18€.
Nosaltres ens decidim a dinar a la carta.
 |
| De primer Migas con chistorra, uhmm!! |
 |
| De segon,ous estrellats amb patates i pernil. IMPRESIONANTS!!! |
 |
| I un bon cafetonet per tal de pair millor |
Al final ens tirem la manta al cap i..... "amunt que falta gent".
Repostem en l'ultima benzinera avanç de passar a "l'altre costat". La pela és la pela!!!
Estem a pocs quilometres del coll del Portalet hi ja es comença a veure neu pels vorals.
Fem el cim i a la cara Nord la quantitat de neu ja es important.
Fa un dia perfecte per anar en moto, un bon solet, però amb una temperatura prou agradable com per anar tapat sense tenir ni fred ni calor.
Ja en la zona françesa rodem per la D934 ens separen 20 minuts escassos del poble de Goust.
Deixem a la dreta el bonic llac de Fabregés.
 |
| foto treta de panoramio. |
Per fi veiem la forta pujada que ens porta fins a l'altre "país".
La pujada és molt empinada, hi ha uns tres rebolts molt forts que et fan pujar molts metres de patac.
De seguida arribem a una gran explanada, que sobre pas entre el bosc, on es veuen unes cinc cases, bastant separades entre si, no sembla un nucli de població, no hi ha cap cartell que ens indiqui que ja hem arribat.
La carretera ens condueis fins a una gran casa pintada de color blanc, on ens aturem.
No pasa ni un minut i surt a saludar-nos una noia d'uns treinta anys. Li preguntem si estem a Goust i ella amb un gran somriure ens contesta que si, ens fa gracia i a tots tres s'ens escapen unes rialles.
Al no parlar francés, ens quedem mirant amb cara de tontos, i ella s'amaga cap a dintre de casa, ens quedem al carrer i aprófitem per tirar unes fotos.
No pasen ni un parell de minuts que de la mateixa casa surt una senyora gran que s'ens posa a parlar en francés com si nosaltres entenguessim alguna cosa, ens diu alguna cosa sobre unes fotos i entra corrent dins de la casa i al cap d'una estona torna a sortir amb unes fotos on es veuen uns Isards pasturant tranquilament al prat de casa seva.
La veritat és que és tot un privilegi poder viure en un lloc com aquest, dur, molt dur per les condicions climatologiques, però al mateix temps amb aquell encant que nomes et dona la soletat, sempre que siguis tu el que la busca.
Ens despedim de la senyora, i sense perdre gens de temps, ja que no volem que s'ens faci de nit que no haguem sortit dels Pirineus, baixem fins la D934 i amb la roda del davant sempre apuntant al Nord, aném a buscar la població de Bielle.
Lloc on em de agafar el desviament per anar a fer el Col du Marie Blanque, encara que primer em de passar el Col du Porteigt (836m) un petit port que quasi ni t'adones que hi és.
En aquest punt, os tinc que contar lo del "nou" tub d'escapament de la moto del meu company de ruta.
es veu que és mes obert que el que tenia avanç. osigui , que..... fa mes soroll !!!.
Si la moto va a poc a poc, tot passeijant, la veritat és que fa un petardeix que atrau i que agrada a la oìda, pero a la que apreta el ritme es torna en un estruent, que al cap de les hores s'acaba clavant al cervell.
Per aquest motiu, deixo que la Triumph em marxi uns metres, els suficients com per a no perdre el contacte visual però amb la tranquilitat que hem dona el sentir nomes el suau ronroneig de la meva v strom.
Ja començo a estar cansadet, em pesen els braços i les cames, el coll ja es resent, massa dies sense agafar la moto em passen factura.
Arribem al poble de Escot, on ens trobem la N134, direcció esquerra i al cap de 35 km ja ens trobem a Somport, no tenim ganes de fer el port, així que passem pel tunel.
Nomes passar el tunel ens desviem per tal que veure la estació de Canfranc..... Simplement espectàcular.
M'haguést agradat poder viure els moments de maxím espledor d'aquesta estació internacional.Com quant la util.litzaben per transportar l'or dels alemanys durant la Segona Guerra mundial.
Aquesta edificació en estat ruïnós et trasllada a un altre temps.
Potser a un "altre".... Qualsevol.... País al Nord Pirineus.
